Es va esfondrar

Es va esfondrar el sostre damunt jo en veure 

els teus ulls a la llunyania,

la teva mirada, el teu somriure, 

la teva blanca pell, el teu cabell negre descambuixat. 

Les teves galtes, rosades, reien,

i en la penombra dels meus ulls 

apareixies de nou tan bella, tan intocable, 

tan inaccessible com una cimera. 

I s’em regiraren els records, 

una altra vegada, i vaig tancar ells ulls,

i vaig pensar i només podia veure el teu rostre, 

només els teus ulls vidriosos en la meva foscor. . 

I em vaig cegar en el meu propi record, 

ennigulant els meus futurs i somnis, 

empresonant sense reixes a l’amor, 

deixant en llibertat al meu assassí. 

I és que encara que te baixi de l’altar, 

al trespol polsegós mateix que jo trepig, 

segueixes essent impressionant, 

segueixes essent aquella llum que il·lumina el meu espai. 

Ho ompls tot amb la teva presència, 

atropelles al món amb la teva rialla, 

vapulees qualsevol bellesa amb la teva, 

cerneixes damunt jo un lligam durader. 

I plor a vegades, per haver-te perdut, 

per no poder parlar-te, per no poder besar-te, 

per no abraçar-te i sentir-te, 

per no sentir els teus llavis pel meu coll, 

i plor com un home que és nin per no poder tocar la teva pell, 

per no poder sentir el cabell amb els meus dits, 

per no poder amollar la meva vida en la teva oïda. 

 Només se, el meu pensament ets, 

que malgrat el temps i la distància 

creix això que hi ha en el forat que has deixat, 

buit... dins el pit

gracias María José por la traducción